La darrera gracieta dels nostres amics extremenys ha estat la boutade del seu president, el popular José Antonio Monago que, en aquell to fatxenda i quinqui que alguns gasten per terres espanyoles, li etzibava a l’alcalde Trias allò tan endreçat de “si tens collons, m’ho dius a la cara!”. I això que la reflexió d’en Trias fou ben sensata: ara és moment que Espanya faci un AVE a Extremadura? Ja ho piulava l’editor Quim Torra: no hi ha res més semblant a un president extremeny del PP (Monago) que un president extremeny del PSOE (Rodríguez Ibarra).
Això sí, una perla d’aquest calibre no podia passar desapercebuda a la sornegueria almogàver dels piuladors nostrats i, immediatament, #sitencujong (“si tens collons” en català de la intimitat pepera) ha esdevingut Trending Topic al país. Coses de la modernitat: ara ens esbravem amb coixinet davant. La nostra capacitat piuladora —i qui diu puiladora, diu mobilitzadora— és directament proporcional a la nostra impotència política com a país.
Tot plegat faria riure si no fos que, al meu entendre, mostra una vegada més una preocupant tendència de la nostra manera de fer política en aquest nou segle: la de compensar la demagògia de regat curt que practiquen els nostres polítics amb una gesticulació tan excessiva com, sovint, inútil de la societat civil. Inútil perquè d’una banda acabem mobilitzant-nos els mateixos de sempre, sense afegir nous arguments al que ja fa anys que sabem: ço és, que Espanya ens roba. Inútil perquè mentre ens mirem la pedra a la sabata deixem de fer camí. Però inútil també, de l’altra banda, perquè a la metròpoli ja ens tenen la mida presa de fa temps i no els amoïnem pas per molta insubmissió circulatòria que fem. Espanya se’n fot de si omplim o no la plaça Sant Jaume cada dissabte i encara els deu fer gràcia que ens dediquem a emprenyar Abertis o La Caixa. Ells, cada divendres, religiosament, impassiblement, van estrenyent la corda que ens acabarà ofegant si no som capaços de donar una resposta més elaborada, més organitzada, en el fons més creïble. I és una llàstima perquè, de fet, n’estan convençuts que marxem; per això de fa anys que ja no inverteixen res en un territori que donen per perdut. Però malgrat els seus esforços, nosaltres, amb un equip de champions, ens entestem a jugar a regional.
Fa unes setmanes probava d’explicar-ho en aquest mateix espai: hem d’anar tancant l’estratègia resistencial i reactiva ‘contra‘ Espanya, per abraçar tots plegats el camí de la unitat d’acció. El camí de la construcció d’un estat propi no com a reacció als atacs seculars d’una Espanya que no ens vol (qui tingui twitter que faci un ràpid passeig per @apuntem per adonar-se de la magnitud de la distància que ens separa), sinó com a solució madura i serena a la necessitat de gestionar el nostre futur.
Cal, doncs, que deixem de mirar malaltissament cap a Espanya i ens centrem en quina és la proposta de societat que volem construir. Només si som capaços de formular una proposta de país des de la seriositat, la generositat i la determinació, estarem en disposició d’oferir una alternativa de futur creïble als encara descreguts que la via de la independència és l’única que pot garantir-nos un futur que no sigui pitjor que el que hem viscut fins ara, un futur de normalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada