El blog del Barba

Ahir, 11 de setembre de 2012, el poble de Catalunya es va aixecar de nou per reclamar la voluntat de crear un estat propi, a través d’un pacífic i exemplar exercici de democràcia ciutadana. Avui doncs, el debat resta obert i sobre la taula.

Per fer un apunt ràpid a l’esdeveniment, només diré que, després d’assistir a l’acte, i lluny de la manipulació mediàtica que se’n sol fer (des d’ambdós prismes), puc assegurar i garantir a títol personal que vaig veure amb els meus propis ulls la major concentració de persones que he presenciat en la meva vida. Ni les manifestacions contra la guerra d’Irak, ni les celebracions del Barça, ni tant sols els grans festivals de música als que he assistit (que no han estat pocs). Cap d’ells és comparable, ni tant sols a la del passat juliol del 2010, a la qual per cert, també vaig assistir.

Em trobo amb el problema però, que la meva justificació del recolzament a la secessió a vegades resulta una mica complicada, sobretot quan exposo la meva discordança amb el nacionalisme, alhora de fer allò que sembla ser promocionar-lo. Intentaré doncs explicar-me.

Jo no sóc nacionalista. De cap tipus. De fet sempre he criticat molt durament aquest concepte. M’esgarrifa comprovar què s’amaga darrera la base de la seva idea. Aprofundint en la seva definició, descobrim que a canvi de la seva gran bondat que consisteix en posar d’acord a una majoria, el preu per aconseguir-ho sempre passa a través de la confrontació amb una altre majoria, el “unim-nos per lluitar en contra de …”. Una veritable fal·làcia, la falsa il·lusió d’una harmonia parcial.

Sempre he considerat que el nacionalisme (sigui del tipus que sigui) és un recurs de covardia, una apologia a la por i a l’odi, un escut a l’ombra on amagar-se quan ja no queda prou valor per a prendre el camí correcte. Fomenta la confrontació, la rivalitat i la discòrdia, basant-se en vincles tant absurds i relatius com la raça, el territori, la cultura o la religió. Per a mi, l’única nació que hauria d’existir és la universal, aquella que no té fronteres, que no exclou, que no selecciona els seus integrants i condiciona la seva pertinença. Pot semblar confús, però el nacionalisme és, just al revés del que el seu discurs reclama, el contrari de la unitat, és la crida a fer pinya per distanciar-se d’una altre realitat, per promulgar la divergència i negar l’entesa amb els que son diferents. No ens enganyem, la unitat que promou no és més que un objectiu parcial. No ens ajuda a tirar endavant.

Així doncs, jo no puc estar menys d’acord amb una idea tant hipòcrita. Buscar la confrontació en comptes d’invertir esforços en entendre’s i posar-se d’acord és per a mi una actitud tant egoista i insensata que, tot i respectar la legitimitat d’aquells qui la defensen, mai podré compartir.

Els humans som animals socials, no ens podem aïllar els uns dels altres, ens necessitem per naturalesa. Tancar portes i aixecar murs no en ajuda a resoldre conflictes, sinó que – com històricament s’ha demostrat – els accentua alhora que en genera de nous. Vivim en un món connectat, on tots formem part de la nostra realitat, on tots depenem de tots, on per molt que vulguem no podem ignorar els nostres veïns, per molt lluny que siguin, o per molt diferents que siguin, tots compartim un futur en comú, tots naveguem en aquest enorme vaixell anomenat planeta terra, viatjant plegats cap a un mateix destí, a través dels oceans del temps i la immensitat. No és coherent doncs, tancar-nos en banda i “passar” dels demés.

I sóc molt conscient de les meves afirmacions – doncs les he meditat molt profundament – ja que entenc perfectament el sentiment que genera el nacionalisme. El conec, l’he tastat. Sé que és una arma poderosíssima, capaç de despertar consciències col·lectives, mobilitzar masses, penetrar fins al més profund del cor de la gent, i arrencar llàgrimes a aquells qui mai ploren. Jo també he sentit el calfred que et recorre l’ànima, des de la punta dels peus fins a les orelles, quan sona amb la més pura solemnitat l’himne nacional d’allà on pertanys, quan comparteixes afecte amb els compatriotes amb qui juntament disposes del mateix afí incondicional a la unitat que simbolitza el vincle en comú que us uneix. És un sentiment tant fort, tant penetrant, d’una naturalesa tant primitiva i una convicció tant reafirmant, que inclús rebassa el poder de convèncer als homes a morir per una causa, de trencar tota la lògica de les nostres decisions i fer-les discórrer per un absurd condicionant. És en essència una droga intrínseca en la naturalesa de la civilització humana, un sentiment individual derivat de la por i realçat per la seguretat de pertànyer al grup, la càlida escalfor de tranquil·litat a la protecció amb que t’abriga la resta de la gran família a qui t’aculls. Un sentiment que, en la seva ignorància, sempre resulta d’una plàcida felicitat. Però en el fons, indagant en la lògica de la seva benevolència, t’adones de que no és més que una mentida ensucrada, una excusa que ens permet ometre la responsabilitat del que com a persones de seny hauríem de ser prou capaços d’entendre i afrontar, un parany al que la intel·ligència ens hauria de salvar a no caure mai. El camí fàcil de la irresponsabilitat.

No obstant, tot i el meu rotund desacord amb la idea del nacionalisme (català, espanyol, francès o de qualsevol tipus), com a ciutadà de Catalunya que he estat durant tota la meva vida, i amb la legitimitat d’opinió que això m’atorga, defenso la iniciativa de creació d’un estat propi català. Sí, entenc que aquesta afirmació pot semblar una contradicció en tota regle al que acabo d’explicar, xocant frontalment amb la idea de no voler tancar portes o aixecar fronteres, i buscar sempre el màxim consens. De fet, sempre he defensat la idea de que els estats són quelcom que en el segle XXI no té sentit, i per tant no haurien d’existir. Però essent conscient de que assolir aquesta fita és molt complicat, i tenint en compte la conjuntura actual amb que es desenvolupa la realitat del poble català, escollir entre la situació actual o un canvi em porta a la convicció de creure que avui per avui, de les possibles opcions, la millor per el benestar i la prosperitat de tots els ciutadans, tant catalans com espanyols, és la secessió.

Tal com molt bé m’ha ensenyat la muntanya, a vegades una línia recta no és el camí més ràpid per arribar al destí, o dit d’altre manera, a vegades cal retrocedir per agafar embranzida en el salt. En el cas d’Espanya, sembla ser que la línia política en que s’ha discorregut durant tots aquests anys – l’anomenada “Espanya de les autonomies” – no ens ha aconseguir apropar al consens i la cooperació entre les nostres diferents cultures, sinó que més aviat tot el contrari. Sóc conscient de que mai hem de deixar de buscar el consens, aquest ha de ser sempre l’objectiu, però tal com anuncio, a vegades cal retrocedir per emprendre un altre camí, sobretot quan et trobes en un carreró sense sortida. I crec que aquest és el cas de Catalunya.

Espanya no té un tracte just amb Catalunya, els números ho demostren, per no parlar de la històrica submissió a que ha estat sotmesa, o dels múltiples despropòsits amb que s’ofèn la dignitat dels seus integrants. Aquest és un problema important que creix dia a dia, i cal solucionar-lo. Però sembla ser que avui el diàleg – per desgràcia – és un mètode que ja no funciona, o almenys així ho demostren els resultats obtinguts els darrers 40 anys. Ens podem permetre seguir insistint en una fórmula que no funciona ? És convenient esperar més ? Potser no, potser caldria provar quelcom diferent, potser aixecar una balla i trencar les actuals relacions serà la gran manera de fer entendre que no té sentit portar-nos malament, i a través d’això, totes les mentides i demagògia que fastigosament envolten el conflicte rellisquin i deixin pas a un nou escenari on les relacions poden prendre un altre nivell, en el qual potser sí que aconseguim posar-nos d’acord. Jo defenso la idea d’un estat propi perquè per a mi, la independència de Catalunya no ha de suposar un camí al aïllament, al menyspreu del poble opressor, i a la ruptura incondicional de relacions amb l’estat espanyol, tal com el nacionalisme desitja encaminar la situació, sinó una eina per canviar la forma de relacionar-nos, un nou marc de negociació en el que puguem parlar de tu a tu i no ens trepitgem desafortunadament els uns als altres. Per a mi, la independència no és un acte de fugir i mirar cap a un altre banda, d’eludir allò que fins ara no hem sabut resoldre amb encert, sinó una nova fórmula per fer entendre a uns i altres que portar-nos bé és una oportunitat que no hem de desaprofitar, que no podem desaprofitar.

D’aquesta manera m’agradaria fer entendre que no sóc nacionalista, però no per això haig de no voler un estat català.

Així doncs, independència sí, nacionalisme no.