La broma aquesta del suposat imperatiu canvi de cognoms en un hipotètic estat català, perpetrada pels neofalangistes del PP, em recorda una de les barbaritats dels seus ancestres, els espanyols que del segle XVI fins les acaballes del XIX van ocupar i saquejar -via Galeón de Manila- l’arxipèlag filipí.
Un dels plans dissenyats pels espanyols de l’època per anorrear les cultures autòctones consistia en rebatejar la població. Escamots de soldats, administradors i frares anaven de vilatge en vilatge, convocaven els natius i per la força de la creu i del trabuc els forçaven a renegar de la seva identitat imposant-los nom i cognom d’origen espanyol. Els administradors eren tan acurats que rebatejaven per rigorós ordre alfabètic. Així s’explica el domini de cognoms espanyols començats per la mateixa lletra en determinats vilatges.
Sens dubte l’ideòleg del famós vídeo sobre el cognom Garcia no és altre que un dels impulsors del rebateig dels filipins; ha de ser l’esperit d’un d’aquells abjectes individus reencarnat en un cos nou. Com les elits espanyoles que ara desembarquen en tropell a la colònia catalana. Santcristos grossos que tenen per sagrada missió vexar encara més els díscols aborígens amb visions apocalíptiques d’un demà independent. A la vegada que els atonyinen també enverinen els pobres perifèrics fent-los creure que els estimen. Aquesta trepa, terregada “constitucional” disfressada de demòcrata, ha d’estar posseïda per les ànimes protervioses dels grans capitans que en territoris remots, fa uns quants segles, van embrutar-se de sang per la cobdícia de l’or, per malignitat i per aversió a la diferència. Llueixen pell i fesomia nova, però són la mateixa cosa.
Categoria: País
El meu país
Un vot que ve de lluny
Em llevo de matinada. Encara és fosc quan arribo a la terminal vella d’autobusos. Pujo al vehicle que sortirà en cosa d’un moment. En quatre hores l’autobús es planta a Bangkok, concretament a la terminal de Mo Chit. Pujo a una taximoto. El motorista em deixa als peus del BTS, el tren elèctric que creua pels aires Bangkok. Faig uns 12 quilòmetres a bord del tren, ple com un ou. De l’estació on baixo a l’ambaixada espanyola deu haver-hi uns 400 metres. Distància que recorro a peu. Pujo fins el pis 23 amb ascensor. La seu de l’ambaixada. Empleats tailandesos em conviden a donar-los el telèfon mòbil i el passaport. Apunten les dades. Em tornen el passaport i es queden el mòbil apagat. Escanegen la bossa, em fan passar per sota un detector de metalls. La calor que fa a la saleta sense finestres és espantosa. La majoria de les petites bombetes halògenes del sostre estan apagades. Deuen estalviar energia. M’adono que també estalvien personal. Rere els vidres blindats no s’hi veu ningú. Davant meu seu una parella. L’home és espanyol -ridícula perruca, cabells rinxolats massa negres per l’edat que té. La noieta que l’acompanya és tailandesa. El senyor se la vol endur a viure amb ell al seu poble castellà. Sento que li diu al funcionari tailandès que els atèn: “Oiga, escuche, yo soy funcionario como usted y de eso entiendo mucho”. Per si ho dubtava, queda ben clar que l’ambaixada és un tros d’Espanya.
La imatge d’un caçador d’elefants crepuscular penja d’un quadre i el bust de coure del mateix senyor reposa sobre una peanya flanquejada per la bandera espanyola. Tot plegat té un aire que aclapara. És el meu torn. M’atén el funcionari tailandès que fa anys que treballa a les oficines de l’ambaixada. Parla un espanyol correctíssim. M’entén de seguida. Em lliura un parell d’impresos que haig d’omplir. Ho faig en un moment. Els repassa. Afegeix alguna dada que amb les presses m’he deixat. Segella un dels impresos amb un tampó de l’ambaixada i me’l lliura. Ara només em cal esperar rebre la documentació que em permetrà votar per correu. Serà un vot per la llibertat del meu país. Per deixar de ser colònia, explotada i trepitjada. Per ser nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts. En allò que és bo i el que ho és menys. Ha arribat l’hora de desfer-nos dels que ens volen desapareguts o diluïts en la seva idiosincràsia. Ara criden més que mai, insulten, amenacen per retenir-nos. No ens volen pel què som, ens volen pel què en treuen. Estimar-nos? Que no llegiu a la premsa espanyola i al Twitter, les meravelles que ens dediquen? Penso tot això retornant al meu punt de partida. De nou, tren elèctric elevat, taximoto a la terminal de Mo Chit i, finalment, un altre autobús -quatre horetes més- fins el cor de la Tailàndia agrícola. Un dia sencer d’incomoditats que hauran estat un plaer si finalment la Catalunya esclava passa a alliberar-se. “Catalunya no és d’Espanya, Catalunya és del món, per això els catalanistes defensem una Catalunya lliure”. Paraules de Víctor Alexandre que subscric completament.
El circ dels farsants
La presència d’ignorants ocupant càrrecs públics d’importància agreuja el moment delicat que estem vivint. No pot ser que individus sense saber redactar, escriure ni llegir polidament en cap idioma -sense coneixements, doncs, per parlar gaire millor que en xava i raonar amb més coherència que un pardal- exerceixin responsabilitats de primer ordre. Impulsar persones de nivell ínfim al lideratge és fer camí a les cavernes.
Els sense escrúpuls que han entrat a la patum política tenen vocació farandulera. Dominen la pantomima i el joc de la ganyota. Se senten els reis en un reialme de tolits. Provem de fer una llista de manipuladors i murris espavilats que cobren per dedicar-s’hi. L’omplirem de pressa. Podríem arrodonir-la amb un seguit de tramposos perversos i patològics mentiders implicats també en la cosa pública. A tota aquesta trepa l’esperit roí els consumeix, d’aquí que emanin enveja i sectarisme. La seva cota moral és tan petita que no s’avergonyeixen de vendre vacuïtats a qui més pot engreixar-los. N’hi ha que espanyolegen -l’únic sentiment manifest que els surt realment de dins-, però com a camaleons d’estirp si consideren que espanyolejar els perjudica se n’amaguen. Els seria igualment fàcil simular catalanitat en cas de creure que els convé. Quants no n’hi ha també que, dominats pel simplisme mental i la rudesa intel·lectual que els defineix, confonen el comportament educat del proïsme amb estupidesa innata. Els grimpadors i altres espècimens que hi van de bracet són fatxendes adoradors de vedells d’or. Els agraden les pompes i els fastos, els focus, les càmeres, les inauguracions i els discursets de lluïment. Embolcalls de coloraines, globus de fum inflats de vedetisme desbocat. Cucs disfressats de papallona. Paons emplomallats competint en la voràgine cobdiciosa pel primer lloc al podi dels farsants.
Ser la riota del món
En un quiosc de Bangkok em crida l’atenció un mapa d’Espanya al suplement del diari tailandès โพสต์ทูเดย์ (edició del 3/06/12). Al mapa s’hi veu ben destacat el nom de Barcelona. Compro el diari. Sobreimpressionat al mapa i damunt la fotografia d’habitatges nous completament buits (símil de la bombolla immobiliària) es mostra un gràfic on apareix una fletxa caient en picat simbolitzant el crack de les finances espanyoles. El reportatge d’una plana sencera comença parlant de Pioz, el poble de Guadalajara del qual es diu que necessitarà més de 7.000 anys per poder pagar el deute als proveïdors com a conseqüència del malbaratament municipal. En to de befa, com no pot ser d’altra manera, l’article s’esplaia parlant d’altres perles espanyoles de rabiosa actualitat, com ara l’aeroport castellonenc sense avions.
El món sencer se’n fot, amb tota la raó, de la malversadora i corrupta Espanya. La llàstima és que el món posa Catalunya al mateix sac. Una de les conseqüències d’estar colonitzats és que sen’s confon amb qui ens oprimeix i ens roba. Ser víctimes d’un colossal espoli -únic al planeta- no ens redimeix de res. Al contrari, la major part de l’opinió estrangera ens coresponsabilitza de la gran debacle hispana. Afartem el monstre, ens assimila i ens mostra el seu etern agraïment defecant sobre nosaltres. Als ulls dels forasters som un fragment de la mateixa tifa que ara mateix empesta Europa i escandalitza el món. Mal que ens pesi, de cara l’opinió pública som part d’un cos leprós farcit de butllofes purulentes que no paren d’esclatar.
No s’entén que tants catalans estiguin en contra d’alliberar-se del càncer que ens arrossega al pou sense fons del caos. Entre aquests catalans que no volen desprendre’s d’Espanya és lògic que hi hagi els col·laboracionistes, els que en viuen a canvi de diners i d’encensar la seva pàtria des dels seus llocs de feina o responsabilitat política, com ara els partits unionistes afincats a Catalunya. S’entén que els dirigents, membres o simpatitzants d’aquests partits, treballin per fer de Catalunya una mera província espanyola. És la seva vocació i desig. Però ha d’haver-hi molts altres catalans que comencen a adonar-se de l’estafa immensa que és viure encadenats a Espanya. Confiem que els de bona fe que encara es deixen seduïr pels cants de sirena espanyols, copsin aviat l’alè enverinat que surt de la gola putrefacta. El camí és fer pinya amb els líders que volen abastar la llibertat. Només sense el llast d’Espanya aconseguirem recuperar-nos. Si no ens alliberem d’Espanya, a l’horitzó ens espera la nit i el precipici.
Viatjar i enyorar-se
En Krieng em demana si trobant-me tant de temps fora i lluny de casa no enyoro el meu país. Responc que entès com a concepte no l’enyoro perquè el país és inherent a mi: allà on vaig el porto. Del país físic, el què seria la pell -gent i territori- enyoro alguns aspectes.
El meu país és la meva gent. La història comuna, la mateixa parla, les tradicions i la cultura. Els que assumim aquests trets com a propis som el país. Viure al territori no vol dir necessàriament ser del país. Ho explico a en Krieng i li poso aquest exemple:
Vinc sovint a Tailàndia. Hi faig estades que duren uns quants mesos. Fins i tot podria ser-hi anys. Tu creus que jo sóc tailandès? La resposta és òbvia: és clar que no. Som d’on provenim. Per més que visiti Tailàndia mai no seré un de vosaltres. Ni que hi visqués. Sempre seria un foraster en terra impròpia. La vostra cultura no és la meva, ni les vostres llengües, ni les tradicions, ni la música, ni el vostre menjar. M’adapto, oitant que sí!, però adaptar-se no vol dir integrar-se. És impossible fondre’m com un terròs de sucre al vostre magma.
El viatger són les passes al camí. El camí és el món. Sense un origen no hi ha passes. L’origen és l’alfabet: un munt de signes que el viatger utilitza per llegir i interpretar el que veu i es troba. Podria assumir-ne un altre com a propi, d’alfabet? Krieng, mai dels mais, ni que els aprengués, podria interpretar el món amb uns signes que no són els meus ulls. Som fills de civilitzacions dispars. Ja està bé que ens barregem i ens observem. Però sense traspassar la closca. De la mateixa manera que no tenim dret a escorcollar el teixit íntim del proïsme, tampoc en tenim per immiscir-nos en el rovell d’altres visions del món. El nucli és inviolable, si és que volem que el planeta continuï divers, ric i plural com ha estat fins ara. El viatger observa i consigna, però no s’involucra. Com que no es pot ser observador i prou, la condició de viatger és efímera. La vida és implicar-se. El viatger, flama que passa.
L’eix Catalunya-Espanya, a Sant Boi
Esboç dels resultats de les eleccions espanyoles a Sant Boi, segons el gràfic que publica l’Ajuntament del municipi a la seva pàgina oficial. D’una banda tenim un 64,63% de vot obertament unionista-espanyolista (PSOE + PP + PxC + UPyD).
Un 10,48% dels vots emesos han estat per a la coalició autoanomenada verda i d’esquerres (ICV-EUiA). Des del meu punt de vista, una part del vot que rep la coalició també és unionista. Si aquest vot l’afegim als espanyolistes del primer grup, tenim un percentatge de votants a favor d’Espanya del 75,11%.
D’aquest percentatge excloem, potser, un 10% dels que han votat PSOE que són sincerament catalanistes però es deixen enlluernar pels cants de sirena que propaga la provincial respecte la seva autèntica naturalesa. Incloem també els catalanistes que voten ICV-EUiA.
A la coalició CiU els han votat un 16,41% de santboians. ERC ha obtingut el 3,66% dels vots. El vot d’aquestes dues formacions catalanistes suma un 20,07%.
Pel broc gros: el 70% de votants santboians aposta per Espanya. Un 20% per Catalunya.
Cal no oblidar, però, que són dades basades en el 66,53% dels ciutadans amb dret a vot. La resta, els que s’han quedat a casa, quin sentiment tenen? Són els indiferents, per descomptat, però indiferència pot interpretar-se com conformar-se amb el què hi ha. O sigui que majoritàriament seria un vot unionista-espanyolista.
Diria que a Sant Boi tenim un 70% de la població obertament a favor d’Espanya i un 20% que la qüestiona, sense estar-hi del tot en contra. Del 10% de santboians restants, quants n’hi ha que estiguin clarament a favor de l’emancipació de Catalunya?
Matinada del 22 de novembre, a l’habitació 410 de l’hotel Chumphol. Nord-est de Tailàndia.
Onze de Setembre a Bali
Bali al cor perquè és part de la meva ànima. Com el meu país, Bali pateix l’escabetxada dels bàrbars. Bàrbars que, ves per on, també els arriben de ponent. Indonesis que espolien Bali amb la mateixa cobdícia que els espanyols espolien Catalunya. Indonesis que els trepitgen, com els espanyols volen esclafar-nos a nosaltres.
Conversa que va arribar-me d’una taula on seien quatre mesetaris, al restaurant d’Ubud on dinava. Un deia: “No veas el tipo aquel que encontramos en Bangkok, un acento catalufo que te cagas…”. Un altre s’alça després d’haver-se acabat una cervesa: “Please!”. No era una petició adreçada a les cambreres, no, era una ordre feta amb mala educació i molt mala gaita per demanar una altra tongada de cerveses. Beveu i emborratxeu-vos, botxins de la diversitat, monolingües empedreïts que ni l’anglès sabeu xampurrejar.
L’idioma balinès cada vegada és més residual, es troba en la fase prèvia al domini complet de l’indonesi. La barreja de balinès amb indonesi –balinesi– progressa a Bali encara amb més intensitat que el catanyol a Catalunya. Bolets enverinats que maten. Immersió torrencial d’espanyol al nostre país (teles, ràdios, premsa, entreteniment, jocs informàtics). Espanyol que preval al carrer i al món de l’oci. Els espanyols que manen volen la mateixa invasió a les aules, el darrer reducte del català. Envaïment massiu d’indonesi a l’escola, a les teles, a les ràdios, a la totalitat de la premsa. I també al carrer. Els balinesos no s’hi oposen, potser és que són proclius a autoimmolar-se.
A les escoles balineses la totalitat de les matèries s’ensenyen en indonesi. El balinès gaudeix d’una presència ínfima a les aules. L’aprenen d’esma. Una hora i vas que t’estrelles. És ridícul el nombre de persones a l’illa que dominen el balinès, que sàpiguen parlar-lo correctament, llegir-lo i escriure’l. Els mestres de Bali no poden dirigir-se en balinès als alumnes, solament els és permès parlar-lo quan l’ensenyen. El balinès, la llengua pròpia, tractada com si fos una llengua estrangera. Pitjor: el balinès és infinitament menys valorat que l’indonesi, llengua invasiva i forastera. Els inculquen que el balinès és propi de pagesos, de gent pobra, d’ignorants sense educació ni cultura. El balinès és bo per a les cerimònies religioses i per pregar. Exclusiu per a les coses de l’ànima, per a l’àmbit domèstic i para de comptar. Aquesta és la percepció general que tenen la majoria de balinesos del seu idioma. El balinès, una llengua infinitament més rica que el malai parlat a Indonèsia. En efecte, del malai parlat a Indonèsia en diuen indonesi.
A Bali tenen una emissora de televisió pròpia. Una televisió que és allò que els espanyols volien fer de TV3: una tele letalment avorrida, o antropològica per dir-ho en termes que coneixem prou bé. En aquesta emissora es passen el dia emetent salutacions arcaiques, soporífers discursos, rituals, pregàries i musiquetes ensopides. Les notícies locals (gossos afectats de ràbia, nous casos de grip aviar, el casament d’una personalitat o la defunció d’una altra), les diuen en balinès. Les notícies de nivell, les considerades importants, les donen en indonesi. No s’hi programen ni dibuixos animats per la canalla, ni pel·lis populars doblades al balinès, ni programes de varietats, ni debats d’interès general, ni telenovel·les d’èxit… Res de res. L’entreteniment, la polèmica i el lleure són exclusives de les emissores indonèsies omnipresents a Bali. Ningú es mira la televisió balinesa, a no ser que hi balli la nena o per saber quan serà la propera lluna plena. Els nens balinesos van aprenent l’indonesi a la tele i a l’escola mentre obliden la llengua dels avis, sense adonar-se que amb la llengua també perden el patrimoni i la memòria.
Onze de Setembre a Bali. El desig que Bali sigui lliure com ho serà Catalunya un dia que s’acosta.
Articles relacionats:
Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu
Mengen pizza, els ciutadans del món?
En un popular centre comercial una venedora m’ofereix un tros de pizza. Li ho agraeixo, però li dic que sóc a Tailàndia per assaborir, entre altres coses, el menjar del país. També per sentir parlar tailandès i intentar expressar-m’hi. No he vingut a Siam per relacionar-me amb estrangers, sinó amb gent de la terra. Tampoc sóc aquí per enyorar el pa amb tomàquet ni la truita de patates, els embotits o la pizza. Cap espai per la nostàlgia, els peus a terra i a viure plenament Tailàndia, amb totes les conseqüències. La tria és voluntària, ningú m’obliga a ser-hi. Si no m’agrada, el què haig de fer és callar o marxar. No sóc a casa meva. Respectar l’entorn és el meu deure.
La pizza que m’ofereixen em fa venir al cap els ciutadans del món. Els que s’hi consideren deuen respectar totes les cultures sense trepitjar-ne cap, penso. Segur que entre els motxillers i hippies reciclats, allotjats al mític carrer Kao San, de Bangkok, hi ha centenars de personatges convençuts d’exercir de ciutadans del món. També n’hi deu haver entre els estrangers que veus voltant en colla, com si necessitessin sentir-se protegits pel propi grup de “l’amenaça” dels indígenes. Es consideren també ciutadans del món els qui es relacionen parlant solament la llengua d’on procedeixen o l’anglès, els qui rarament fan l’esforç d’expressar-se amb la parla de la gent del país? I entre aquells que allà on van busquen el refugi d’un barot amb música d’Occident, menjar que els sigui familiar, begudes conegudes, gent de la seva cultura, del seu propi tarannà, n’hi ha, de ciutadans del món? D’aquest grup en conec bastants que se senten en territori hostil si no troben un cau, una bombolla, un tros de la llar en terra estranya. Són pretesos viatgers que sense el respir del gueto no durarien quatre dies. Aquesta tropa segur que també alimenta una bona quantitat de ciutadans del món.
El ciutadà universal deu ser aquell que va pel món intentant fer-se entendre amb la llengua del territori on es mou, que no enterboleix la seva relació amb els natius amb entrebancs culturals que els siguin aliens. Deu viatjar amb l’ànim d’aprendre i no amb la voluntat d’imposar criteris, creences, pensaments o llengües forasteres.
A mi m’agrada Tailàndia perquè els tais exerceixen de tais amb molt d’orgull. Vagis on vagis -fora dels circuits turístics- en primer lloc s’adreçaran a tu en tailandès. Com ha de ser. A la seva terra toca parlar la seva llengua. La totalitat de la música que se sent als transports públics, als espectacles, als concerts multitudinaris, a les ràdios, a la televisió… és tailandesa. Qui s’interessi per la música estrangera pot fer-ho lliurement: disposa d’internet i de botigues on pot trobar música de tot el món. També pot escoltar-la -sempre, sense excepció- als bars i restaurants pensats per atraure farang o occidentals. Aquesta mena d’establiments són autèntiques illes postisses. Guetos amb notabilíssima presència de “viatgers” consumats i “ciutadans del món” declaradíssims. Naftalina d’armari, tuf cosmopolita arnat. Exceptuant aquestes petites aberracions, a Tailàndia, en públic i en privat, es viu, naturalment, en tailandès. Això és el que més m’admira d’aquesta terra. Deu ser pel fet de ser fill d’un país que viu permanentment postrat a un altre que l’ha colonitzat. Respecten el país els espanyolistes de Catalunya o exerceixen de colons? S’afarten de pizza, com els ciutadans del món.
Un no a una Televisió
Senyors de TV…
Dedueixo que vau convidar-me a participar al vostre programa després de llegir o fullejar els meus llibres, o potser les cròniques i articles que publico regularment, tant al meu bloc personal com al bloc de viatges Altaïr. Ja sabeu, doncs, que viatjar forma part de la meva experiència vital, és la meva manera d’estar i entendre el món.
Jo no sóc ni he estat mai guia turístic, ni tampoc he pretès assumir aquesta funció en cap dels meus textos.
Una vegada una editorial va proposar-me escriure guies de viatge i ho vaig refusar sense pensar-ho un segon. Aquest no és el meu objectiu. Això no vol dir que abomini de les guies, al contrari, en sóc usuari. Entenent-les sempre com a font d’informació pràctica, mai com una bíblia.
És evident, doncs, que no sóc la persona indicada per a recomanar llocs que “sota cap concepte” ningú no es pot perdre, ni visites “imprescindibles” a determinats indrets. Per a aquest exercici ja hi ha al mercat magnífiques guies de viatge i també hi ha, per descomptat, els professionals que es dediquen al món del turisme. Deixem per a les guies i per a aquests bons professionals la tasca que els correspon. Jo em dedico a viatjar com a forma de vida, també per explicar la meva visió dels mons que trepitjo i les meves experiències, no a vendre turisme.
Seria diferent si la meva aportació al vostre programa servís per encomanar el cuquet de la descoberta i la curiositat per relacionar-se amb l’altre. També per obrir camins vers l’aventura i el coneixement. Que en una societat tan acomodatícia com la nostra, tan mancada de lluita pel que realment val la pena, hi hagi algú que trenca motlles podria contribuir a fer plantejar a alguna persona la possibilitat d’obrir la finestra de l’habitació on viu reclosa. Sortir de l’entorn hermètic per encarar un repte. Viatjar cap a nous horitzons, no necessàriament físics.
Foraster a casa. Àrea metropolitana
No sé si seria possible en cap ciutat del món civilitzat que màximes autoritats municipals no sabessin escriure la llengua del país. Ni escriure-la ni parlar-la correctament. Un alcalde dels Estats Units, per exemple, confiaria carteres de responsabilitat a persones nascudes nord-americanes, però ignorants de l’ortografia i sintaxi de la llengua anglesa? Ubiquem-nos més a prop: seria possible, a França? I a Alemanya? Tolerarien els alemanys que un càrrec municipal no sabés escriure la seva llengua nadiua i que es passés al turc cada vegada que parlés amb un immigrant d’aquella procedència? És concebible que un municipi espanyol posés al capdavant de qualsevol departament un ciutadà incapaç d’escriure amb correcció la llengua castellana i que s’expressés habitualment en una mena d’espanyol barrejat amb català? Doncs aquesta peculiaritat, que probablement ni tan sols es dóna a cap país de l’Àfrica profunda, s’esdevé diàriament en municipis de la nostra estimada àrea metropolitana, terra pròdiga en meravelles i prodigis.
Jaume Mestres 